1. Les aules hospitalàries

* Què és una aula hospitalària?

Les aules hospitalàries són unitats escolars sorgides dins de l’hospital, l’objectiu de les quals és l’atenció escolar dels nens hospitalitzats, atenent amb això un dels principals drets recollits en la Llei 13/1982 sobre la integració social dels minusvàlids on, a l’article 29, es recull que tots els hospitals en els que hi hagi serveis pediàtrics disposaran d’una secció pedagògica per a prevenir i evitar la marginació del procés educatiu dels alumnes en edat escolar internats en els hospitals. Més tard, la Llei va ser ampliada a través de Reals Decrets en els que s’han anat definint amb més claredat les funcions a desenvolupar en aquestes aules, donant-li un major contingut. 

En aquestes aules, situades dintre dels hospitals, s’atenen nens i nenes que durant un període més o menys llarg de temps pateixen trastorns físics, malalties, trencaments, operacions,...que els fan estar ingressats en un centre hospitalari. D’aquesta manera poden continuar amb el seu procés educatiu. L’aula ha de ser un espai obert i flexible, que atengui les necessitats del nen o la nena hospitalitzats i on pugui anar-hi lliurement sempre que estigui en condicions de fer-ho.

Les aules hospitalàries tenen unes característiques que fan que l’activitat que es desenvolupi sigui diferent ja que, d’una banda, es troben situades dins d’un centre hospitalari i, d’altra banda, són dirigides a nens que pateixen diverses patologies. Això provoca que l’actuació dels docents ha de seguir uns comportaments diferents a les que es portarien a terme en una aula normal. Per aquesta raó, l’aula ha de ser un espai obert i flexible, on es pugui acudir lliurement, amb la possibilitat de que, sempre que sigui requerit per la seva assistència mèdica i sanitària, pugui absentar-se, per tornar més tard a incorporar-se a les seves tasques escolars.

L’actuació dels mestres que treballes en aquestes aules ha de tenir en compte totes les circumstàncies que envolten al nen hospitalitzat: angoixa, ansietat, desmotivació, avorriment, etc. d’aquí la importància de fer ús d’una sèrie de tècniques encaminades a fomentar en aquests nens la seva creativitat, el perfeccionament de les seves destreses, habilitats i capacitats manipulatives, així com la utilització de les noves tecnologies.

L’activitat educativa es du a terme de dues maneres, o bé l’alumne assisteix a l’aula si es troba en condicions físiques que li permetin anar-hi o bé la mestra va a l’habitació del nen o la nena si aquesta no està en condicions de moure’s. La finalitat és la mateixa en ambdós casos, evitar o si més no reduir les conseqüències negatives de la seva estada a l’hospital, tant a nivell educatiu com personal.

En totes aquestes actuacions cal tenir molt present els pares i el personal sanitari. La relació de la mestra amb els pares ha de ser diària, ja que són ells els primers en orientar sobre el nivell educatiu del nen en un primer contacte, sovint fan de nexe entre escola d’origen i hospital i saben quin és l’estat anímic del seu fill. El contacte amb el personal sanitari també ha de ser diari, ja que són els que determinaran si el nen pot assistir o no a l’aula i informaran la mestra dels canvis anímics i de salut de l’infant.

Totes les aules hospitalàries tenen en comú el programa de treball (objectius, criteris metodològics,...) Qualsevol actuació ha d’estar basada en que va dirigida a uns nens amb una sèrie de condicionants (malaltia, allunyament del seu ambient familiar, allunyat dels amics i no sempre en les condicions físiques necessàries per poder assistir a l’aula hospitalària).També cal tenir molt present els pares i el personal mèdic, que influeixen en la recuperació del nen i que poden influir positivament en el fet que el nen assisteixi a l’aula si està en condicions, animant-lo i potenciant-li les seves inquietuds.

Les hospitalitzacions dels infants poden ser :

- De curta durada (menys de 15 dies)

- De mitja durada (entre 15 i 30 dies)

- De llarga durada (més de 30 dies)

- Hospital de dia

* Història de les aules hospitalàries

El procés per arribar al moment actual, en el qual podríem dir que són molt pocs els hospitals que no tenen espais dedicats a l’aula hospitalària i que no dediquin part dels seus mitjans econòmics a millorar i atendre aquest centres, ha sigut un procés llarg i complicat. En un principi, les aules van sorgir a alguns hospitals de manera espontània davant la preocupació d’algunes persones per l’atenció escolar dels nens que passaven llargues estàncies hospitalitzats, allunyats del seu ambient familiar i amb la possibilitat de perdre el curs escolar.

Les primeres escoles dins d’un hospital van sorgir als anys 50, en centres vinculats amb l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu, com va passar en el Sanatori Marítim de Gijón, que era portat per aquests germans. La seva feina es va continuar a altres hospitals, com a Madrid, a l’Asili de Sant Rafael. Anys més tard, amb l’epidèmia de poliomielitis que va patir la població infantil espanyola, es va plantejar la necessitat d’ajudar a aquest nens no només des d’un punt de vista mèdic, sinó també escolar i educatiu. Aquesta iniciativa va donar lloc a que s’obrissin aules a diferents hospitals de la geografia espanyola, en concret a l’”Hopital d’Oviedo”, en la “Fe de València”, a Manresa (Barcelona) també sota els germans de Sant Joan de Déu, i als hospitals de Madrid “Nen Jesús”, l’”Hospital Clínico”, “Gregorio Maranón” i “Juan de Diós”, aules independent del Insalud, que era conegut en aquell temps com el Ministeri de Treball i Seguretat Social, que van obrir camí a l’atenció escolar hospitalària.

A partir de l’opertura de l’”Hospital Nacional de Parapléjicos”, a Toledo, es va posar en marxa una Secció Pedagògica composta per cinc aules, biblioteca, secretaria i una sala de professors. L’objectiu de la Secció era atendre les necessitats educatives dels nens i adults ingressats. Tot i així, la iniciativa no va anar bé a la resta d’hospitals ni en l’administració educativa.

Va ser necessari esperar fins al 7 d’Abril de 1982, data en la que es va publicar la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids, per a que el dret es recollís finalment. A partir d’aquest moment es va iniciar una amplia tasca legislativa, tant des del punt de vista del Ministeri d’Educació i Cultura, com des d’Educació i Sanitat, per tal d’atendre el dret que tot nen té a l’educació, inclosos els nens que estan malalts i hospitalitzats, i que van ser recollits en la Carta Europea dels Drets del Nen Hospitalitzat, al 1986. El resultat va ser un conveni signat al 1998 pel Ministeri d’Educació i Cultura, el Ministeri de Sanitat i Consum i l’Institut Nacional de la Salut, en el qual es van establir les bases i la política compensatòria destinada a resoldre l’escolarització dels nens ingressats en els centres escolars.

A Catalunya, les primeres aules hospitalàries van aparèixer a mitjans del segle passat i principis de l’actual, i van sorgir en centres regulats per ordres religioses. En un principi, l’objectiu de l’activitat docent a les aules era de cuidar de l’instrucció dels nens acollits, però no va ser fins els anys 50, moment en el qual el volum de nens hospitalitzats va incrementar com a conseqüència de les epidèmies i tuberculosis fruit de la postguerra, on les escoles van començar a ser emparades per la Llei d’Ensenyament Primari de 1945.

L’aula hospitalària actual neix en un intent d’atorgar una atenció, un cuidat integral a la persona malalta. És a dir, l’aula hospitalària es converteix en el lloc de normalitat adequat per a que es produeixi un ajustament secundari. Es tracta d’un espai en el qual s’atenen les necessitats educatives dels joves, bàsicament en edat escolar obligatòria, però no sempre en aquesta edat només. Aquest espai els hi permet retrobar el seu rol d’alumnes impropi d’un espai hospitalari, però totalment ajustat a la quotidianitat anterior al procés d’internament.

El paper dels professionals de l’educació en quant a l’atenció integral de l’alumne, es centra en dos aspectes bàsics característics dels processos actuals d’escolaritat:

- el retràs escolar, és a dir, la dificultat que tenen els alumnes de seguir el procés d’escolaritat en el moment que deixen d’assistir de manera física al centre escolar, amb el conseqüent suspens de l’estudi dels continguts escolars.

- els factors psicològics que influeixen en el desenvolupament de la persona, en especial d’aquells que es veuen afectats pels processos d’internament en els ambients hospitalaris.

Els fet de cuidar de l’instrucció dels nens en l’objectiu docent de les pràctiques educatives hospitalàries, respon plenament a la pràctica d’escolarització. D’aquesta manera, els professionals encarregats del funcionament d’aquests espais són mestres responsables de continuar la labor educativa de l’escola en els ambients hospitalaris.

S’han portat a terme diferents estudis per a determinar quins són els factors que produeixen estrès en els nens durant la seva estància en el hospital i l’impacte psicològic que l’hospitalització pot causar al pacient infantil. Així doncs, les conclusions a les quals s’ha arribat mitjançant aquests estudis són:

- L’hospitalització acaba sent una experiència perjudicial, tot i que proporciona certs beneficis com pot ser, a més de la cura de la malaltia, el fet de proporcionar una experiència psicosocial nova que incidirà en el desenvolupament global i enriquirà al nen personalment d’una banda i, a més, que la seva hospitalització possibilita estudiar les diferents respostes de les persones davant situacions estressants, per a preparar-les, posteriorment, per a una situació que podria arribar a ser traumàtica.

- L’atenció i la informació de tot el procés de la malaltia a la família més propera, generalment provoca una sensació de tranquil·litat en la mateixa que es veu reflectida, posteriorment, en la manera com els diferents membres tracten al nen malalt, fet que promou la normalitat en la unitat familiar.

- S’estableix la necessitat d’elaborar programes de preparació per a l’experiència d’hospitalització infantil, basats en el fet que les tècniques d’intervenció psicològica, adaptades a cadascuna de les edats, disminueixen la ansietat i ajuden a afrontar els efectes que poden sorgir de la malaltia.

Aquestes inferències marquen també el treball de les mestres amb els seus alumnes i fan que la relació que s’estableix sigui estreta, amb una forta base d’acompanyament, escolta i atenció constant, de manera que no únicament es busca una vessant d’ensenyament de la matèria escola, sinó que també es pren un caire terapèutic, en el que es creen espais en els que es pot demostrar, compartir i tractar sentiments d’angoixa, por, avorriment, etc.

L’escola hospitalària concedeix al pacient infantil la possibilitat de continuar el seu rol de col·legial i, per a això, els professionals de l’educació es posen en contacte, moltes vegades a través dels pares i mares,  amb els mestres de les escoles d’origen de cadascun dels alumnes. Aquest fet fa que la relació entre escola i família sigui diferent a la habitual i es doni molt més habitualment, convertint-se en un contacte diari en el que es comenten, a més de les qüestions pròpiament escolars, inquietuds, incidències i progressos de la malaltia.